El suro

Va que avui us explico d’on surt el tap de suro de l’ampolla de vi, de cava i el de la pissarreta per clavar notes.

#suro #alzinasurera #quercussúber #pelagrí #escorpit #esquerdell #picassacatalana #destral #corcdelsuro #clenxes #pelador #canut

Aquest material, tan versàtil actualment, s’extreu de l’alzina surera (quercus súber L.): és la seva escorça gruixuda, grisosa, rugosa, impermeable i molt difícil de cremar.

Per poder-vos parlar del suro he demanat ajuda a en Josep Puig, noi de l’alt Empordà, jove i trempat, que durant uns anys s’ha guanyat el pa pelant (o llevant) suro a la zona de Darnius, als estius (perquè després diguin que els joves tenen un os a l’esquena).

Aquest tipus d’alzina es troba a la mediterrània: península Ibèrica, sud de França, Italià, Còrcega, Tunísia, Algèria i el Marroc.

A les nostres terres les suredes es concentren a l’Alt i Baix Empordà i la Selva.

Les de l’Empordà i les Gavarres, com que creixen més al nord i prop del mar, tenien fama de fer un suro de més qualitat, ja que és més compacte.

El de l’Alt Empordà es troba en feixes. Eren antigues plantacions de vinya fins l’aparició de la fil·loxera a la meitat del s.XIX.

Penseu que la sureda té un creixement lent, des que la plantes fins que treus la primera pela passen uns 60 anys.

L’arbre que no s’ha pelat mai s’anomena pelagrí , aquest nom també fa referència a la primera escorça.

La temporada d’extracció és a l’estiu, i s’allarga més o menys depenent de si la primavera ha estat més o menys plujosa. Al suro li agraden les primaveres plujoses, ja que s’humiteja i facilita l’extracció: si està massa sec no es pot treure perquè es malmet.

Segurament els que alguna vegada heu passejat per una sureda amb els ulls ben oberts, us haureu fixat que l’alzina pelada té l’escorça de color argila (a vegades de color sang); doncs bé, aquesta capa s’anomena escorpit, és la capa de sota del pelagrí que en un període d’entre 10 i 15 anys es convertirà en suro (la segona capa) anomenat esquerdell.

Tant el pelagrí com l’esquerdell no s’usen per fer taps però si tenen altres usos: aïllaments, terres, conglomerats... .

Un cop pelada per segona vegada s’han d’esperar encara uns 10 o 15 anys més per treure la tercera escorça, que és la optima per fer taps.

La manera com es treu la tercera capa és molt important per tal de que surti una bona base per després poder treballar-la.

Com que el suro creix de dins cap a fora, la capa més externa no té prou flexibilitat per adaptar-se a aquest creixement i s’esquerda de manera irregular. Això no interessa als peladors de suro, i el que fan són 2 o 3 clenxes al llarg del tronc per tal de donar-li punts per on créixer i així ja definir les futures pannes. Aquest procés es fa un cop tret l’esquerdell.

Quan un pelador vol treure la tercera escorça, ha de tenir diferents coses un compte:

A part d’haver esperat 80 anys, tingut en compte la climatologia, haver vigilat que els arbres no tinguessin el corc del suro i que creixessin bé (una surera sana creix amb un bon tronc sense branques. Si hi ha branques al tronc vol dir que una part de la brancada de l’arbre s’ha mort i aquest les substitueix), haver netejat el sotabosc per facilitar després el carregament de les pannes de suro i un llarg etc...

Primer clava la destral (en la profunditat justa per no malmetre l’arbre, només tallar el suro) per comprovar si el suro es desprèn correctament, si s’enganxa a l’escorpit no es pot treure.

Després s’ha de fer el coll a més o menys 1 metre i mig contant de terra cap amunt. El coll no és res més que anar donant la circumferència al tronc tallant amb la destral el suro però amb una mica d’angle de fora a dins, aquest angle defineix el “savoir faire” del pelador, ja que indica que s’ha tingut respecte per l’arbre i s’ha tingut en compte l’estètica.

Un cop fet el coll, s’aprofita una clenxa per clavar la picassa (eina expressa per pelar composta d’una fulla en forma de lluna i dos mànecs de fusta), es fa força cap endins i cap enfora per tal d’aixecar la planxa de suro i així es va donant la volta a l’arbre fins a treure tota la pela en forma de canut. S’ha de pelar fins el peu, és a dir s’ha de treure la pela que hi ha una mica enterrada a terra; si no es fes, com que l’escorça queda aixecada, allà és un punt d’entrada d’infeccions, aigua, plagues... que poden arribar a matar l’arbre.

I us preguntareu per què només es pela (si més no aquí a Catalunya) un metre i mig aproximadament. Doncs bé: l’arbre, per tornar a fer l’escorça, ha de destinar-hi molts esforços ja que el suro creix a poc a poc i això el pot debilitar. A més quan més tros queda sense “pell” més oportunitats tenen les plagues per atacar la sureda.

A les suredes els agrada estar envoltades d’amics per tal de fer suro de qualitat; castanyers, brucs i cirerers d’arboç són simbiòtics, en canvi amb el pi no s’hi entenen gaire.

Antigament hi havia gent que feia vida a bosc pràcticament tot l’any, era una vida dura, vivien allà. Tallaven llenya, arreplegaven pinyes, feien carbó, pelaven suro i un llarg etc. Normalment anaven en quadrilles on hi havia un encarregat de fer el menjar pels que treballaven. Suposo que feien ranxo ben nutritiu: xuies, patates, llegums, i vi, bastant vi. S’hi posaven quan sortia el sol fins cap al migdia, que ja feia massa calor per continuar.

Avui en dia aquesta manera de fer ha desaparegut, però no tota: escara treballen de trenc d’alba durant 7 hores seguides amb una pausa per dinar (suposo que mengen més hidrats de carboni en forma de macarrons i veuen molta més aigua).

Penseu que ara treballar a bosc és més complicat a causa de que no està tant ben cuidat com abans. Antigament el ramat s’ocupava de tenir el sotabosc net tot l’any, ara has de passat amb unes tanquetes per fer camí tant pels treballadors com per després poder portar fins al camió el producte del dia.

A Palafrugell hi ha el museu del suro, us recomano que el visiteu, és molt interessant. I també que llegiu la revista “gavarres”, número 35 de la primavera-estiu del 2019, allà hi ha un extens dossier de les “fàbriques de suro” d’aquella zona, i el número 24 de la tardor-hivern del 2013 on parla "del suro".

Abans d’acabar: el meu reconeixement a la gent de bosc i als que encara pelen suro, a aquelles mans fortes plenes de mules (durícies) i a aquell tarannà tant seu. Perquè penseu que pelar es fa a mà, no hi ha cap màquina que hagi pogut igualar el “savoir faire” dels peladors.