top of page
Buscar
Foto del escritorAnna Fluvià

Plantes silvestres part II



Apa, doncs aquí va la continuació de la setmana passada.

Si anteriorment parlava del llor, la dent de lleó i l’ortiga, aquesta ho farem de:


1) La farigola (thymus vulgaris) també anomenada timó, frígola, farigoleta, timonet. És un arbust petit i baix de flors rosades-liloses i fulles molt petites. Si la planta és vella sol ser molt llenyosa, prefereix els llocs secs i assolellats.

És molt coneguda i emprada per molta gent, anomenada popularment “l’antibiòtic dels pobres” o “l’antibiòtic natural”.

La podeu cultivar en horts i jardins, millor a terra, en test no és gaire feliç. Com que és mediterrània, està molt adaptada al clima i a les plagues. S’usen les flors i les fulles. Floreix majoritàriament de març a juny i només de tocar-la ja escampa els seus olis essencials en la seva fragància.


I parlant d’olis essencials, el seu és un potent antisèptic general, antiinfecciós, antiviral i immunostimulant, antibacterià, antiparàsit, fungicida estimulant i pel sistema digestiu.

Contraindicacions dels olis: dones embarassades, durant la lactància i en nens menors de 6 anys.


La primera recepta que ens ve al cap segurament és la sopa de farigola amb o sense ou: molt adequada per estats convalescents de refredats i grips.

I si combineu la decocció de farigola amb suc de llimona i mel, us alleugerarà el refredat i el pit carregat.

La decocció desinfecta ferides, i se’n poden fer glopejos quan tens llagues a la boca.

També va molt bé pel mal de panxa, les flatulències (presa abans dels àpats), i l’astènia primaveral (és vigoritzant), i com a col·liri.


Després vindrien els usos culinaris tant en guisats, sopes o licors. Aquí també hi hauria la mel de farigola. Jo l’aprecio molt, ja que s’uneixen en un mateix producte els beneficis de la planta i de la mel. La recomano per ferides dèrmiques i llagues a la boca (també en animals, xais i cabrits per exemple).


Recomanacions a l’hora de recol·lectar-la: a part de les generals que vaig escriure a l’article passat, si us plau, talleu-la amb tisores o algun altra estri i només la part aèria (flors i una mica de fulla).


2) La viola ( viola odorata L.) les fulles tenen forma de cor amb un contorn serrat. Les flors, d’un color violaci, tenen 5 pètals: 2 superiors i 3 inferiors ( aquesta disposició les diferencia dels pensaments que només en tenen 4 i 1 respectivament). Floreix de finals d’hivern a la primavera en boscos ( n’hi ha per tot arreu, són molt petitones però fàcilment identificables).

Hi ha varietats cultivades en jardineria.


L’ús medicinal d’aquesta planta ja està documentat per Hipòcrates (s. V aC) i per Plini “el vell” (s. I dC) i també per Hildegarda von Bingen.

Les fulles joves, les tiges i les flors són comestibles.

Les propietats de les flors van lligades al sistema respiratori, l’arrel és vomitiva.

Les flors s’han d’assecar bé en un lloc fosc sobre un sedàs o garbell.


La decocció de flors és expectorant: prendre’n un gotet abans d’anar a dormir.

Es fa amb 3g de flor per tassa d’aigua.

Precaucions: en dosis alta és vomitiva.


L’essència de violes és la més cara que hi ha, d’una tona de flors se n’extreu uns 31g.


3) el saüc (sambucus nigra L.) també dit saüquer, sabuc, bonarbre.

És un arbust de clima temperat al que li agraden les zones humides i els sòls nitrogenats, si la terra li agrada pot créixer fins a tenir la mida d’un arbre.


Molt important no confondre’l amb l’ébol que és molt tòxic.


De fulla caduca, ara comença a florir. Les flors es presenten en ombrel·les i són molt petites de color blanc (quan s’assequen passen a ser de color crema). Tenen un olor no gaire agradable. Els fruits són rodons i negres quan estan madurs.


Les flors es poden menjar arrebossades. S’agafen seques de rosada o pluja, (si l’arbre està en un lloc poc contaminat, no cal que les renteu, si no és així, renteu-les vigilant que no caiguin i deixeu-les assecar sobre un paper absorbent cap per avall.) es fa una barreja amb farina, ou i una mica d’aigua. Es posa una paella al foc amb un dit d’oli, es suquen les flors dins el arrebossat i es posen a la paella ( amb les flors cap avall) tenint en compte d’aixafar-les amb una cullera o forquilla de fusta per tal que es coguin bé.

Es treuen quan siguin una mica rosses i es posen sobre un paper absorbent.

Són genials com a aperitiu.

Amb les flors es pot fer una infusió per rentar els ulls.

I si barreges la infusió de flors amb iogurt serveix per fer una mascara per pells normals i seques, s’ha de deixar actuar 15 minuts.

També es posen a la ratafia i se’n fa cava.

I als masos es creia que l’arbre protegia contra llamps i mal temps.


Amb els fruits ( molt madurs, si no són tòxics) es fa melmelada i gelees per acompanyar iogurts, gelats, carns...de gust peculiar.


Les trementinaires, feien un xarop de fruits de saüc amb efectes anticatarrals, antitussígens i depuratius : feien bullir 1kg de fruits madurs en 1l d’aigua fins que es reduïa a la meitat, després el col·laven i el tornaven a bullir amb 1kg de sucre fins que espessia. Es guarda en ampolles opaques en un lloc fresc i sec ben etiquetades.


Precaucions: els fruits s’han de prendre ben madurs i no en excés ja que són laxants. Les embarassades absteniu-vos.


Amb els brots tendres es fa una infusió per expectorar.

Amb la fusta se’n feien instruments musicals, flautes, per exemple i joguines.

La vareta d’en Dumbledore, personatge de Harry Potter, era de saüc.






56 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comments


bottom of page